La respiració en les asanes

ioga

Laura Conesa

Les postures del ioga són actituds del cos activades per l’alè, entès com a energia vital. I el control d’aquesta energia vital es fa a través de la respiració. Una sessió d’asanes és, per tant, una sèrie ininterrompuda de respiracions controlades, amb les postures com a teló de fons.

Hi ha diferents maneres de controlar la respiració en les asanes. Primer cal prendre consciència dels moviments respiratoris i regular-los i, posteriorment, de les energies alliberades i de la seva circulació dins el cos. En la immobilitat de l’asana el cos esdevé una estàtua on els moviments respiratoris no poden ser suprimits. Cada asana condiciona la manera de respirar.

Inspiració i expiració.
Agafem la pinça com a exemple. Un cop adoptada l’asana, el practicant percep que la respiració abdominal provocada pels moviments del diafragma topa amb un obstacle: l’abdomen reposa sobre les cuixes. Si s’aprofundeix la respiració diafragmàtica contra la resistència tova de les vísceres, es produeix un massatge dels òrgans abdominals. Al començament la respiració és molesta però de sobte s’allibera perquè els òrgans comprimits alliberen l’excés de sang que retenen normalment, que torna a fluir cap al cor, el qual la guia cap als pulmons per a ser purificada abans de tornar al cor i ser enviada a la resta del cos a través de les artèries. Els òrgans que han rebut aquest massatge tornen a adoptar la forma i volum normals. A partir del moment en què el diafragma s’allibera, cal anar més enllà i intensificar la inspiració fins que arribi a la part alta dels pulmons.

Mentre que la inspiració es fa contracorrent, a fi de vèncer les resistències de la postura, l’expiració és més fàcil. S’aprofundeix baixant la part superior del tòrax mitjançant la tracció dels músculs. La musculatura abdominal, especialment la del baix ventre, haurà de comprimir el diafragma al més amunt possible per poder expulsar les restes d’aire. Prolongant aquest moviment s’obtindrà la màxima eficàcia, que es manifesta en una calor corporal per tot el cos.

Cada asana condiciona un tipus de respiració però l’esquema per treballar la respiració és el mateix: presa de consciència de les zones de major i menor resistència, lluita contra les primeres, i acceptació i intensificació dels moviments de les segones.

El ritme.
Es pot deixar que l’alè entri i surti al seu ritme, augmentant-lo progressivament, o bé es pot intentar igualar la inspiració i l’expiració. Per aconseguir-ho, durant l’asana l’atenció s’haurà de centrar en l’alè de manera que els moviments respiratoris es vagin alentint. Es desenvolupa així un alè lent, fàcil, equilibrat ¡ potent que infon vitalitat i dinamisme en l’organisme. Aquest tipus de respiració facilita la resistència i la durada de les asanes.

Aquest text està extret de l’article “Todos somos principiantes”, de André Van Lysebeth, publicat a la revista YOGA nº20 (març/abril 1994), editada per A.E.P.Y.

Comparteix aquesta publicació