L’absència d’esforç en les asanes

ioga4
Laura Conesa

L’absència d’esforç i de competència, fins i tot amb un mateix, són una de les característiques que diferencien el ioga de la resta de disciplines corporals. Els resultats, a vegades espectaculars des del punt de vista de l’agilitat corporal i del control corporal i mental produïts pel ioga, sempre s’aconsegueixen sense esforç.

El veritable secret de l’èxit del ioga consisteix en el treball pacient, quotidià, en l’absència de progressos aparents. En aquest nivell el principiant i el practicant més avançat es troben en una situació corporal i mental idèntica. Ni l’un ni l’altre poden fer esforços violents. El ioga sempre ha de ser còmode, i la pràctica quotidiana és la que permet realitzar asanes cada vegada més complexes. La interiorització inherent al ioga permet al practicant una percepció acurada dels punts de resistència de cada asana.

Una màxima relaxació no és incompatible amb la pràctica de les postures. Només s’han de contraure els músculs que són absolutament indispensables per realitzar i mantenir l’asana. Aquesta absència d’esforç, fins i tot durant l’execució d’asanes difícils com és el cas de l’Escorpí, sorprèn a gimnastes i esportistes. El ioga no s’oposa a la utilització dels músculs ni als seu desenvolupament harmoniós. Però un esforç, per mínim que sigui, pot provocar una tensió intolerable o fins i tot rampes, si la postura es manté massa temps.

Per tal d’economitzar l’esforç els ioguis utilitzen el desplaçament del centre de gravetat. Si tornem a l’Escorpí, a força d’interioritzar-se en el cos i dominar la postura interiorment, el practicant acaba sentint com ha de bascular i equilibrar les masses corporals al votant del centre de gravetat, utilitzant el pes per vèncer-la. Mitjançant el control del centre de gravetat i la utilització programada i conscient dels diferents grups musculars necessaris, es pot mantenir una asana durant una estona, sense esforç, una postura que altrament exigiria un treball muscular intens.

Durant tota la sessió de ioga el rostre s’ha de mantenir neutre, amb tots els músculs relaxats. Aquesta manera de treballar implica, necessàriament, una atenció constant i d’intensitat creixent sobre el cos.

L’exemple del pianista virtuós il·lustra molt bé com s’ha utilitzar la musculatura. De la mateixa manera que el pianista prem únicament les tecles necessàries per interpretar una melodia, sinó es produiria una cacofonia, durant les asanes no hi ha d’haver cacofonia muscular, sinó harmonia interior.

Quan més es treballi el ioga amb lleugeresa, amb l’atenció localitzada, més s’acostarà el practicant al veritable ioga.

 

Aquest text està extret de l’article “Todos somos principiantes”, de André Van Lysebeth, publicat a la revista YOGA nº19 (gener/febrer 1994), editada per A.E.P.Y.

Comparteix aquesta publicació